Canvi de paradigma comunicatiu

Escrit a 5 octubre 2016 a Blog, Comunicació digital, Reflexions · Escrit per: Albert Muntal
carta-d-ajust-canvi-de-paradigma-comunicatiu

D’uns anys cap aquí hem pogut observar com la comunicació ha sofert grans canvis. El que ens importa aquí és el canvi de direccionalitat i, alhora, la democratització del poder comunicatiu. Observarem com des del principi la comunicació havia sigut exercida per una font de poder i com la introducció d’Internet (més concretament les xarxes socials) ha aconseguit que qualsevol persona pugui ser un comunicador; també analitzarem els punts positius i negatius (sí, també té punts negatius) d’aquest canvi.

Canvi de direcció
Des de sempre, la comunicació ha sigut completament vertical, és a dir, una font de poder superior designava què podíem veure i escoltar. Fa vora de 50 anys, només hi havia un canal de televisió que absorbia un percentatge molt elevat d’espectadors, cada cop que algú engegava la tele mirava, per collons, aquell canal. D’aquesta manera, el propietari/director/productor d’aquell canal podia decidir què si exposava i què no. 
Amb el sorgiment de nous canals aquesta comunicació vertical es va multiplicar (hi havia més d’una línia vertical), però sempre hi havia un entitat superior que decidia què es televisava en un canal concret. Els canals públics sempre han tingut una funció d’expansió cultural i informativament objectiva (aquesta seria la utopia), mentre que els canals privats es fonamenten en unes bases econòmiques i d’audiències.

Amb l’aparició d’Internet i, en conseqüència, l’aparició de les xarxes socials, aquesta línia vertical s’ha trencat completament i es dibuixa una línia completament horitzontal (tot i que des d’alguns sectors encara no s’entengui el canvi i s’intenti imposar la verticalitat). Qualsevol persona pot arribar a ser comunicador, sense necessitat de tenir poder ni la necessitat d’una forta inversió inicial. Qualsevol persona pot obrir un blog de blogspot o es pot fer un perfil a Instagram i pot comunicar les seves idees en un àmbit mundial, pot cagar-se en un polític o en un sistema econòmic i arribar a moure masses.

Comunitat i proximitat
La possibilitat que qualsevol persona pugui compartir contingut a les xarxes fa que la credibilitat de les fonts. Tothom pot dir la seva i l’opinió del bloguers/youtubers/instagramers pren un valor real. No ens creiem un anunci del zara o quan apareix una model amb un conjunt de roba que li queda molt bé, no obstant, si veiem a la nostra veina (que segurament fa la mateixa talla que nosaltres) amb uns pantalons o botins que ens agraden, potser anirem a comprar-los. Això fa que, fins i tot en les grans marques, hi hagi un canvi de “model a seguir” més generalitzat, és a dir, les models comencen a tenir talles normals, les grans figures perden (en part) la seva credibilitat… Hi ha una caiguda de poder i un augment de les idees de masses.

La divisió
En una comunicació horitzontal com en la qual estem vivint actualment es genera un problema important: es crea una quantitat indigent de comunicacions (moltes d’elles autèntica basura). Tota l’estona hem dit que, amb el canvi, qualsevol persona podia comunicar i arribar a tothom, però siguem sincers, no tothom té la capacitat per fer-ho i n’hi ha molts que s’haurien d’abstenir de generar continguts. Si entrem a Youtube hi ha, possiblement, un 60-70% de vídeos que estan gravats amb ínfima qualitat, gent que no s’entén quan parla, oradors que intenten vendre fum i youtubers que són pitjors que “Hombres, mujeres y viceversa”. No hi ha filtre, ningú decideix quina és la qualitat mínima necessària i, pels shares de Tele5 i les eleccions espanyoles, sabem del cert que el criteri de la gent hauria de millorar.

El poder
Un altre greu problema d’aquesta horitzontalitat és que deixa de ser real en el moment en el qual un comunicador sobresurt una mica. En el moment que un perfil d’Instagram comença a tenir molts i molts seguidors, aquesta persona es converteix en una influencer, per la qual cosa adquireix un poder. Així que en els seus posts hi haurà una comunicació vertical, serà ell qui decideixi què has de veure, quines marques et vol ensenyar o quins viatges has de fer… per tant, la igualtat de poder comunicatiu també acaba essent una utopia.

En conclusió
La comunicació està en un procés de canvi constant i cada vegada més ràpid (la velocitat dels canvis creix de forma exponencial) i tancar-nos a això seria el més absurd del món. No podem negar les virtuts dels nous models ni continuar llegint només La Vanguardia. Tot i això, hem de ser conscients que el criteri de qualitat el marquem nosaltres i no hem de donar poder a bloguers que només exposen veritats a mitges ni a youtubers que no tenen ni idea de com s’ha de fer un vídeo.